dijous, 25 d’agost de 2016

El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals

A banda de la supressió de la personalitat jurídica dels estats de la confederació catalano-aragonesa, la Guerra de Successió suposà la pèrdua de contacte entre aquests i el regne de Sardenya, territori que encara al s.XVIII mantenia importants feus de la noblesa peninsular -sobretot catalana i valenciana- així com notables lligams econòmics i culturals amb Catalunya, Balears i València. Així, després d'un lapse de temps en que l'illa seguí en mans de l'emperador Carles d'Àustria, de negociacions a diverses bandes per les quals podria haver acabat en poder del duc de Baviera i d'una breu "reconquesta" per part de Felip V (1717-1720), Sardenya passa definitivament als Savoia. Amb el regne insular, els ducs alpins reben la dignitat de reis amb la qual emprendran, temps més tard, el procés d'unificació d'Itàlia (1848-1870).

El record dels catalans
Malgrat la sobtada pèrdua d'un vincle de gairebé quatre segles que l'unia amb els territoris de parla catalana, l'Alguer mantingué viva la consciència d'una identitat i origen diferents respecte a la resta de l'illa. Tant és així que, ja abans del restabliment dels primers contactes amb catalans durant el darrer terç del s.XIX, els algueresos se'n considerarien descendents, com reflecteixen diversos viatgers en les seves descripcions de la ciutat: el primer és el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 fa referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354; més tard, l'eclesiàstic i escriptor Vittorio Angius, a qui s'havia demanat que fes una relació de les poblacions de Sardenya pel Dizionario geografico-storico-statistico-commerciale degli Stati di S.M. il Re di Sardegna, també fa esment del català que parlen a l'Alguer (1853). En aquesta línia, com ha publicat recentment el filòleg Pere Mayans en un apunt al seu blog, un mapa etnogràfic del geògraf alemany Heinrich Berghaus -datat de 1852- associa l'Alguer a la resta de terres de parla catalana, confirmant així la tesi que els algueresos no oblidaren mai el seu origen català.


El Virginia de Churruca, creuer del Retrobament amb l'Alguer
El Virginia de Churruca, al fons, creuer que portà els catalans a l'Alguer/AFSU
Una redescoberta estroncada
La participació als V Jocs Florals de Barcelona del misteriós arxiver de Càller -Ignazio Pillito- (1864), qui hauria après la nostra llengua llegint-la als documents del passat catalano-aragonès de Sardenya, marca l'inici dels primers contactes entre els erudits d'una i altra banda del mar. Resulta difícil entendre com hauria pogut rebre notícies del certamen i decidir-se a participar; en qualsevol cas, podem pensar que les escasses evidències documentals que hem trobat de la primera meitat del s.XIX són el tènue reflex d'un record que era prou viu arreu de l'illa. A partir d'aquest fet, com explica de forma completa i detallada la nova Història de l'Alguer de l'historiador alguerès Marcel Farinelli (2014), es recupera entre uns pocs intel·lectuals catalans la memòria perduda de l'Alguer. Una de les figures cabdals en aquesta redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, comença a divulgar el factor alguerès de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions. Així, entre finals del s.XIX i principis del s.XX les relacions epistolars, les coneixences i els viatges se succeeixen, gestant-se un algueresisme catalanista del qual destaquen figures com Josep Frank, Antoni Ciuffo o Josep Palomba. La Primera Guerra Mundial, que obligarà molts joves sards a lluitar al front, l'ascens del feixisme a Itàlia i la Guerra Civil espanyola trenquen -altre cop- el fràgil vincle que s'estava refent.


Arribada dels catalans a l'Alguer
L'arribada dels catalans a l'Alguer/AFSU
Lo Viatge del Retrobament
El 25 d'agost de 1960, gràcies a l'acurada preparació de l'historiador Pere Català i Roca, qui ja havia anat teixint complicitats a banda i banda en els anys anteriors, un nombrós grup d'intel·lectuals catalans desembarca al port de l'Alguer. Als "germans de Ponent" els esperen uns 20.000 d'algueresos il·lusionats i encuriosits que els reben brandant senyeres. Aquesta visió, en ple franquisme, degué inquietar més d'un dels viatgers: de fet, circula l'anècdota que uns dies abans es passejava per la ciutat un agent espanyol que feia massa preguntes i que fou degudament embriagat per evitar que fes gaire nosa. Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb la peregrinació per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme. Aquests i altres detalls del viatge estan minuciosament explicats pel periodista Joan Gala -un altre gran amic de l'Alguer- en l'article Pere Català i Roca i la gestació del "Viatge del Retrobament" a l'Alguer (2010).


El port de l'Alguer el dia del Retrobament
Visió general del port de l'Alguer, ple de gent/AFSU
Una carta d'amor vora el mar
Fa uns anys, revisant documents de l'avi, vaig poder topar amb unes fotografies que tenia guardades i en què se'l veia al port de l'Alguer el dia del Retrobament. Més tard, un gruixut feix de correspondència que guardava la meva àvia m'ajudà a contextualitzar aquelles imatges. Per entendre-ho tot plegat cal conèixer els precedents: el festeig dels meus avis -que s'havien conegut a Roma el 1957- fou molt difícil no tan sols per l'oposició de les respectives famílies -l'una a Sardenya, l'altra a Barcelona- sinó també per les dificultats administratives que comportava el matrimoni entre una espanyola i un italià. Aquell dia, en què els catalans i algueresos s'havien de retrobar, el meu avi s'acostà a l'Alguer en tren; neguitejat per les complicades expectatives de compartir el futur amb la seva estimada, el fet de poder trobar els catalans que venien a l'Alguer el degué reconfortar en la seva tristesa. Ignorant que el tortuós camí acabaria feliçment un any després, el meu avi escrigué«El buque retrasó más que una hora y los catalanes antes que a las 9h llegaron a las 10h pero no llegaron a tierra hasta las 11h. Yo me había posado en el punto del puerto adonde tenían que bajar los excursionistas y cuando llegaron a breve distancia empezé a mirar con toda mi atención con finalidad de encontrar alguna persona conocida. Entre todos, unas 160 personas, había una sola persona conocida y era Català y Roca. Hemos quedado hablando unos instantes al momento de su llegada ya que todos querían hablarle, abrazarle y besarle por ser él muy popular en Alghero. Había muchísima gente y sólo yo sé cuanto sudor me ha costado.»


Grup de joves sardes i senyera
Un grup de joves sardes amb el vestit tradicional passeja pel port/AFSU
De la carta a Facebook, passant per Ryanair...
Amb el Retrobament certs intel·lectuals catalanistes feren amistat amb famílies alguereses que els havien acollit amablement. Així, existeixen diversos relats personals de l'Alguer que s'entrellacen, creixen i -junts- alimenten el nou vincle amb la ciutat sarda. En ella, activistes com el general Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Antoni Simon MossaFrancesc Manunta, Rafael Caria o Pino Piras -entre d'altres- marcaran la pauta que seguiran les noves generacions d'algueresistes en la seva difícil tasca de mantenir la llengua catalana i recrear la cultura algueresa en el context de progressiva italianització que pateix Sardenya. Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
GALA, J. (2010) "Pere Català i Roca i la gestació del Viatge del Retrobament a l'Alguer" XVII Jornades de Literatura Excursionista - Pere Català i Roca. Excursionisme i Cultura. Unió Excursionista de Catalunya
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...

divendres, 19 d’agost de 2016

Orgosolo: tradició i modernitat al cor de Sardenya

Perdut entre les agrestes muntanyes del cor de Sardenya hi ha un petit poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards de l'interior. Es fa difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé fins i tot hi ha gent a l'illa que prefereix no posar-hi els peus, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat de forma més o menys interessada i des de fora. Així, segons l'imaginari col·lectiu, el "bon sard" és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat de cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un accidentat viatge que hi vam realitzar el 2010, l'Esguard Històric s'endinsa en el "nucli dur" de Sardenya per posar una mica de llum i discernir entre la realitat i el mite que l'embolcalla.

Vista d'Orgosolo
Orgosolo, al fons, vist des dels misteriosos cims de l'Ortobene/AMS
La terra dels irreductibles sards...
L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i l'inici de la seva aculturació. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa, avui força inhòspit, aconseguís resistir durant més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb aquests. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social i econòmic romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana del seu món de creences i tradicions paganes.

Malgrat la coexistència relativament pacífica a la qual s'havia arribat, tant en l'època romana com bizantina, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n recursos que els podrien ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem l'existència de quarters que protegirien les principals vies de comunicació amb les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia. Ja en temps de la monarquia hispànica, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia que reivindica la història de resistència dels antics sards, posant la primera pedra del mite posterior.

Bandit abatut Orgosolo
Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut/AMS
L'origen de la "llegenda negra"
Quan Sardenya passa als Savoia arrel de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat social. A l'interior, on les forces de l'ordre no arriben, els codis tradicionals mantindran la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com violacions o assassinats, la família havia de venjar els seus, fet que derivava en una dinàmica de cops i contracops (disamistade) que dessagnava els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que havien d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobrevivien robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carrabiners miraven d'abatre sense èxit ni pietat.

A finals del s.XIX, en el context del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu a l'alta freqüència d'una forma cranial típicament sarda i no a les problemàtiques socials i econòmiques que l'afecten. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia, creant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que calia redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977). L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la seva cançó Hotel Supramonte- n'engrossirà més la fama.

Pastors d'Orgosolo
La influència picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo/AMS
Murals que expliquen el món
L'aferrissada victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon militar italià a les seves terres de pastura -en el que es coneix com a "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé també una fita reivindicativa i s'omple de murals fins sumar més d'un centenar, cobrint gairebé cada carrer del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o reivindicacions que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos cardinals. 

Passejant per Orgosolo hom pot admirar els diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis com l'atemptat de l'11-S i el conflicte entre Israel i Palestina o la "caça" dels bandits sards i la lluita contra la instal·lació de bases militars a Sardenya. Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el principal reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint a l'exterior però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa cobertes de negre i joves que trenquen el silenci al capvespre entonant les cançons antigues. Per acabar, allò que hauria d'evitar tothom qui visiti Orgosolo és buscar les pessigolles a la gent del lloc o, pitjor encara, fer-hi gaire amistat, a menys que s'atreveixi a patir els empatxos i borratxeres de qui gaudeix de l'abassegadora hospitalitat sarda.

Carrers d'Orgosolo
Una vella -pintada- cus al llindar de casa seva/AMS
Informacions pràctiques
Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Descobreix Sardenya] Has visitat el lloc? Dóna'ns la teva opinió a sota!
I la pregunta... Pots trobar tots els murals d'Orgosolo que hi ha escampats pel blog?

dimarts, 24 de maig de 2016

4 propostes culturals per descobrir Sardenya

Lligall de llocs, rutes i esdeveniments per conèixer la història i cultura de Sardenya

Malgrat ser una destinació turística important, molts catalans desconeixen la fascinant història de Sardenya i el passat compartit que ens hi agermana. Amb aquesta secció del blog vull ajudar-vos a omplir de contingut les vostres estades i recomanar-vos els millors llocs que podeu visitar si us voleu impregnar de la rica cultura de l'illa. També trobareu les propostes culturals al mapa (indicades en blau)

> Saccargia, la basílica nascuda d'un somni
L'icònica església bicroma, aixecada al s.XII i concedida als camaldulencs, és considerada la més bonica de Sardenya i testimonia l'esplendor del romànic pisà en els temps del Jutjat del Logudoro.

> Tharros i la península del Sinis: 3000 anys d'història entre dos mars
Dels nombrosos espais que conserven vestigis del ric passat de Sardenya, aquest concentra tots els períodes històrics, des de les primeres evidències protohistòriques fins a l'època hispànica.

> La Sartiglia d'Oristany, un torneig medieval que perviu a Sardenya
La Sartiglia se celebra almenys des del 1465, quan comença el seu còmput. Aquesta tradició arrela en un univers simbòlic antic, ric i desconegut i combina la cultura sarda amb la ibèrica.

> Orgosolo, tradició i modernitat al cor de Sardenya
Descobrim les dues cares d'un poble perseguit pel fantasma dels bandits i les venjances del passat que ha trobat en els murals una finestra des d'on veure el món i explicar Sardenya.

La ciutat de Tharros i la península del Sinis davant del golf d'Oristany/AMS

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Categories] Si a més de les propostes de l'Esguard Històric voleu organitzar la vostra estada a Sardenya, us recomano que visiteu Viatges TerraSarda, empresa especialitzada en turisme actiu.