dijous, 17 d’agost de 2017

El poder de les paraules: màgia, religió i autoajuda

Qui hagi llegit mai un llibre d'autoajuda -jo ho he fet però consti que no m'ha ajudat gaire- s'adonarà que una de les idees principals d'aquest gènere és que verbalitzar repetides vegades una afirmació fa que la interioritzem com a creença i focalitzem la nostra actuació per a fer-la possible. Aquesta tesi, procliu a eslògans fàcils i gurus de tota mena, té una vessant lògica que certes tendències en psicologia apliquen, com la "programació neuro-lingüística" (PNL), que proposa canvis en la manera com ens expressem per eliminar els pensaments que ens limiten i reforçar els que ens motiven. Segons els ortodoxos, les afirmacions han de ser en present, en positiu i recaure en la persona que les pronuncia per a que funcionin en el subconscient. D'altres, més abrandats i propers a l'esoterisme New Age, sostenen l'existència d'una "llei de l'atracció" universal per la qual si hom pensa positivament atraurà l'energia positiva i viceversa.

Al meu parer, aquest procés mental té una mecànica semblant a la fesi bé se li ha tret l'embolcall religiós per emmotllar-lo a la mentalitat actual. Els viaranys de la ment humana són insondables i no jutjaré si "fer afirmacions" pot funcionar a certa gent; cadascú hauria de ser feliç amb les seves creences sempre que no facin mal a la resta. Ara, deixant de banda la validesa d'aquestes pràctiques, allò que m'interessa del fenomen que explico és que, malgrat que alguns es facin d'or venent-ho tot plegat com a quelcom nou o secret, els nostres avantpassats més remots ja coneixien i utilitzaven el poder de les paraules.

Als albors de la Història, quan la memòria es barrejava amb la llegenda i tota la tècnica cabia en un còdol, creure que la realitat estava poblada de multitud d'esperits que animaven plantes, animals i fenomens tenia tot el sentit. En aquell temps, certs individus amb habilitats i coneixements singulars -els xamans- no només podien viatjar a "l'altra banda" sinó també mediar amb els seus habitants o intentar manipular les forces sobrenaturals. Aquest darrer propòsit constitueix allò que definim com a màgia, una pràctica que no només no ha desaparegut sinó que ha circulat en paral·lel a l'evolució dels sistemes ideològics de cada cultura i del conjunt de la Humanitat. A diferència de la religió, que demana humilment la intercessió de la divinitat a través de la oració, la màgia procura dominar els elements sense intermediaris.

La crida de les espigolaires. Jules Breton, 1859 / wikimedia
Fa uns anys, mentre remugava el tema, vaig topar amb "Papers personals", un recomanable documental sobre els dietaris dels pagesos catalans entre els ss.XVII i XVIII que em va descobrir un aspecte fascinant: entre les notícies, curiositats i receptaris que redactaven dia a dia, hi havia també oracions invocatives que tenien la finalitat de curar tota mena de mals, protegir el bestiar de les malalties, aturar plagues, fer canviar el temps... Generalment es tractava de formules prefixades que s'adreçaven a un sant, a Crist o a la Trinitat, i s'havien de pronunciar diverses vegades acompanyades de parenostres i avemaries. Un exemple d'oració extret del documental és aquesta solució per a una malaltia que desconeixem:

- Orasio para la dispesta -
«Jesus es mort, Jesus es nat, Jesus es resucitat. 
Per lo misteri de la santisima Trinitat
sige pronte aquet mal curat»

Un cop encesa la llumeta vaig recordar quelcom semblant que havia llegit en els treballs etnogràfics que Grazia Deledda va realitzar al cor de Sardenya durant la dècada de 1890'. Segons la prestigiosa escriptora sarda, existien conjurs secrets -anomenats berbos o paraulas- amb una funció semblant a les oracions que hem descrit però que només uns pocs sabien, es combinaven amb rituals senzills i tenien una potència tan gran que podien fins i tot fer avortar una dona si es pronunciaven en la seva presència. La majoria d'oracions que recull Deledda fan referència a la cura i protecció dels ramats però n'hi ha alguna diferent, com ara la que "lligava" els fusells per evitar que es disparessin sols, un perill ben real. Resseguint la qüestió a la xarxa, sembla que a Menorca també haurien existit formules com les amunt descrites. 

El fet de trobar pràctiques equivalents en llocs prou distants com els Pirineus o el cor de Sardenya fa pensar que es tractaria dels vestigis d'una cosmovisió que el cristianisme no va poder eradicar i va acabar tolerant a canvi que s'acompanyés de la creu o el santoral. Tota la constel·lació de creences, ritus i sabers en les quals s'emmarcarien aquestes oracions fins ben entrat el s.XIX ens presenta una mentalitat gairebé inimaginable des de la supèrbia i la desmemoria actuals. Paradoxalment, les pràctiques que miren d'aprofitar el poder de les paraules -lluny de la pregària religiosa- no només no han desaparegut sinó que s'han adaptat als nous temps i formen part de la vida quotidiana de moltes persones que hi creuen.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[ContingutsTambé us pot interessar...

dimarts, 25 de juliol de 2017

La tràgica mort de Martí el Jove i la fi del Casal de Barcelona

«Viurem tots temps ab sobirana tristor e dolorosa vida»
(Plany de Martí I l'Humà pel seu fill)

Amb aquestes paraules el darrer rei del Casal de Barcelona lamentava, en una lletra a la seva nora, els sentiments de dolor i tristesa que l'envaïren en rebre, a principis d'agost de 1409, la fatídica notícia de la mort del seu fill. Martí el Jove, príncep de Sicília, havia exhalat un 25 de juliol a Càller, capital del regne de Sardenya, on s'hi havia desplaçat per acabar amb l'enèsim desafiament del Jutjat d'Arborea. La seva mort inesperada, amb 33 anys, deixava el rei Martí l'Humà sense successor, ja que cap dels fills legítims del príncep, primer amb Maria de Sicília, i, després, amb Blanca de Navarra, havien sobreviscut.

Mal d'aire o excés d'amor?
Durant el camí cap a l'encontre de les forces de Guillem III de Narbona, sobirà d'Arborea, sembla que el príncep Martí hauria anat resseguint el riu Mannu, acampant finalment vora un estany. En aquestes condicions, l'hereu al tron -de salut precària- acabaria contraient la malària, que no se li manifestaria fins unes setmanes després de la gran victòria de Sanluri (30 juny). Tot i que les febres començaren cap al 16 de juliol, Martí el Jove seguí atenent els afers polítics i militars fins al 20, quan empitjorà i quedà enllitat. Malgrat les atencions dels metges de la cort, el príncep moriria 5 dies més tard.

Segons una llegenda força coneguda a Sardenya, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de la vila de Sanluri i la hi entregaren al príncep, que enlloc de reposar-se se l'enduria a l'alcova, esgotant les seves forces amb ella. Curiosament, el reputat medievalista Boscolo dona per bo el relat i, fins i tot, assenyala que Martí l'Humà s'hauria interessat per la dama en qüestió, assegurant-li una pensió i reclamant que el fill que n'havia de néixer -un altre bastard del príncep- es dirigís a Barcelona per ser educat a la cort. Sigui certa o no, la llegenda de la "bella de Sanluri" és vista, pels sards que la coneixen com una mena de venjadora del seu poble contra el jou catalano-aragonès.

Trasllat a Barcelona de les relíquies de Sant Sever per Marti l'Humà i Martí el Jove
Trasllat a Barcelona de les relíquies de Sant Sever, amb Martí l'Humà i Martí el Jove
Retaule pintat per Pere Nunyes i Enric Fernandes al s.XVI (Museu Diocesà de Barcelona)
Bastards, afrodisíacs i conxorxes
La notícia trasbalsà la cort i sumí al rei Martí l'Humà, ja vell i malalt, en la complicada tasca de legitimar com a hereu el seu net bastard Frederic de Luna, fill del príncep de Sicília i de la seva amant Tarsia Rizzari, o engendrar un fill que el succeís. Mentre procurava que el papa reconegués Frederic, va prendre per muller la jove noble Margarida de Prades, amb qui es casà al palau de Bellesguard el setembre de 1409. Els intents del rei per engendrar un successor, com descriu patèticament el cronista aragonès Zurita, foren en va: «era tan invàlid i lent que no hi havia remei o artifici per fer-lo ajuntar amb la reina; i quan això s'intentà per mitjans estranys i anormals, va accelerar-se-li la mort, deixant l'esposa encara a l'estat de noia». 

Així, el 31 de maig de 1410 moria el rei Martí l'Humà sense haver pogut legitimar Frederic de Luna com a successor ni haver tingut un fill amb Margarida, fet que suposà una greu crisi successòria. L'interregne, que durà dos anys, no es clogué fins al Compromís de Casp (1412), en què fou entronitzat com a rei de la corona catalano-aragonesa -no sense polèmica- Ferran d'Antequera, de la família castellana dels Trastàmara. Més de 500 anys després, acabava la dinastia barcelonina iniciada pel comte Guifré el Pilós.

Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller, Sardenya
Detall del mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller / AMS
Un descans "mogudet"
El príncep fou enterrat dins la catedral de Càller, a la dreta del cor i vora l'altar major. A mitjans del s.XVII, en ple procés de renovació de la seu, les restes del difunt foren transportades a la capella de Santa Maria de Betlem a l'espera de la construcció d'una nova tomba. Com explica Boscolo, l'any 1689 s'exhumaren altre cop les despulles de Martí el Jove i, dipositades dins d'una bossa de vellut carmesí, foren col·locades al nou mausoleu construït per a l'ocasió a l'ala esquerra de la catedral. En un context d'agitació popular i intrigues polítiques a la Sardenya hispànica, la cerimònia es realitzà sense solemnitats per no remoure el passat.

L'any 2006 es va dur a terme la restauració del mausoleu de Martí el Jove, operació en la qual fou oberta la sepultura per comprovar si les despulles encara hi eren. En obrir la tapa de marbre, els investigadors trobaren la bossa de vellut carmesí, tancada amb cordills de seda, que guardava dins seu un crani i diversos ossos. Com exposa d'Arienzo, l'estudi antropològic de les restes va demostrar que es tractava d'un home jove, alt i ben plantat amb una dentadura sana. Col·lateralment, la troballa a Sardenya de qui sembla realment el darrer príncep del Casal de Barcelona, obre la porta a identificar les despulles de Martí l'Humà, que van patir els saqueigs i profanacions que afectaren el Panteó Reial de Poblet durant el s.XIX.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:

Boscolo, A. (1962) Martí el Jove a Sardenya. Barcelona: Rafael Dalmau
D'Arienzo, L. (2015) "La lotta contro gli Arborea in Sardegna. La spedizione di Martino il Giovane (1408-1409) e la fine del Giudicato" a Ferrer i Mallol, T. (ed.) Martí l'Humà, el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410): l'interregne i el compromís de Casp. Barcelona: IEC; pp.329-381
[Efemèrides] També us pot interessar...

dimarts, 18 de juliol de 2017

18 juliol 1936: el cop d'estat que dugué a la Guerra Civil

La conspiració per derrocar el govern de la II República s'havia anat coent arran de la disconformitat de certs sectors de l'exèrcit -africanistes, conservadors i feixistes- amb la victòria democràtica de les forces del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer. L'assassinat del polític monàrquic José Calvo Sotelo (13 juliol) per membres de la Guàrdia d'Assalt, que actuaren per venjar la mort del tinent José del Castillo a mans de pistolers d'extrema dreta, seria el casus belli que els militars colpistes esperaven per passar a l'acció.

L'Alzamiento militar comença la tarda del 17 de juliol a Melilla, abans del que els plans conspiratoris preveien, imposant-se ràpidament sobre tot el protectorat espanyol del Marroc. El 18 de juliol el general Franco es trasllada apressadament cap al Marroc des de les Canàries per encapçalar l'exèrcit revoltat. Des d'Àfrica, els militars colpistes passen a la península Ibèrica per reforçar els generals que s'han anat revoltant durant el dia. El 19 de juliol ja controlen Castella i Lleó, Balears, Còrdova i Cadis. A Barcelona, Madrid, València, Astúries, Euskadi i la meitat sud de la península, la reacció popular sufoca el cop d'estat.

Plaça Catalunya Barcelona 19 juliol 1936
Enfrontaments a la Plaça Catalunya de Barcelona durant el 19 de juliol de 1936 / Agustí Centelles
En el cas de Barcelona, la matinada del 19 de juliol bona part dels militars de la guarnició de Barcelona -uns 5.000- intentaren fer-se amb el control de la ciutat per imposar-hi el cop d'estat. Després d'intensos combats en diverses zones, foren derrotats per l'acció conjunta dels Mossos d'Esquadra, la Guàrdia d'Assalt, les milícies obreres i sindicals i, finalment, la Guàrdia Civil. A la tarda, els colpistes s'acaben rendint i el general Goded, que havia arribat apressadament de Mallorca aquell mateix dia per dirigir el cop, és detingut i conduït davant Companys, que li farà reconèixer en un discurs per ràdio el fracàs de la insurrecció a Catalunya.

Precisament, aquell mateix 19 de juliol de 1936, havia de començar-hi l'Olimpíada Popular, un esdeveniment de caràcter antifeixista programat com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín i que havia d'aplegar esportistes d'arreu. L'inici del conflicte armat va fer que la competició s'hagués de suspendre però molts dels atletes que s'havien desplaçat a Barcelona per participar-hi romangueren a la ciutat i s'allistaren com a voluntaris per lluitar contra el feixisme, posant així la primera pedra de les Brigades Internacionals.

Així, durant l'estiu, es configuraren dues grans zones: una sota control dels revoltats, que rebrien l'ajuda de Hitler i Mussolini, i, l'altra, lleial a la República, que acabaria trobant el suport de l'URSS i les Brigades Internacionals. Començava la cruenta Guerra Civil (1936-1939), un conflicte que estroncaria la joventut dels nostres avis, segaria la vida d'unes 500.000 persones i conclouria amb la llarga dictadura franquista.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[EfemèridesT'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista