dijous, 17 de maig de 2018

El "pacte dels Vigatans", l'acord que inserí Catalunya a la Guerra de Successió

Un 17 de maig de 1705,  diversos prohoms, nobles i militars osonencs, bregats en les guerres contra els francesos, acordaren pactar una aliança amb Anglaterra per entronitzar Carles d'Àustria com a rei de la monarquia hispànica. En el context de la Guerra de Successió (1701), en què els aliats de l'Haia -Anglaterra, Holanda i Àustria- no aconseguien decantar la balança al seu favor, Catalunya es presentava com un cap de pont estratègic per assolir el seu objectiu. A la reunió, convocada a l'ermita de Sant Sebastià pel rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, Llorenç Tomàs i Costa, hi assistiren: Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Anton Martí, de Vic; Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria, de Manlleu; Francesc Macià Ambert, conegut com a "Bac de Roda", de Roda de Ter; Jaume Puig i els seus fills Antoni i Francesc, de Perafita; i Josep Moragues i Mas, de Sant Hilari Sacalm.

Ermita de Sant Sebastià pacte dels Vigatans
L'ermita de Sant Sebastià, amb vistes privilegiades a la Plana de Vic, fou l'escenari del pacte.
Des de fa uns anys, unes siluetes de bronze recorden els assistents a la reunió.
D'ençà de l'estada de Felip V a Barcelona per jurar les corts catalanes (1701), cada cop més sectors de la societat catalana s'anaren decantant cap a la causa austriacista per diversos motius. La prohibició del comerç amb Anglaterra i Holanda (1702), que importaven els aiguardents catalans; el rebuig popular envers els francesos, que havien fet incursions contra Catalunya entre 1689 i 1697 i ara eren els cortesans del Borbó, i la pròpia dinàmica repressiva impulsada pel virrei Velasco contra la més mínima simpatia per Carles d'Àustria expliquen el gran creixement que visqué l'austriacisme en pocs anys. De fons, la tradició política pactista catalana, que preveia la limitació del poder reial, havia assolit una fita amb la breu etapa republicana de 1640 i admirava els sistemes parlamentaris anglès i holandès.

L'acord establert a l'ermita osonenca preveia que Anglaterra donés suport militar per deposar a Felip V i es comprometés a fer respectar les constitucions catalanes a canvi que els "vigatans" aixequessin en armes el rerepaís, facilitant el desembarcament dels aliats a Barcelona i el control del Principat. Per segellar el pacte s'enviaren a Gènova dos plenipotenciaris -Antoni de Peguera i Domènec Perera- que signaren el tractat amb el representant de la reina Anna d'Anglaterra, Mitford Crowe, el 20 de juny d'aquell any. 

A l'agost, les tropes de l'Aliança de l'Haia començaven a assetjar des del mar Barcelona, que, defensada pels soldats borbònics, no pogueren prendre fins a l'octubre. Al novembre, l'Arxiduc Carles rebia la benvinguda dels barcelonins en la seva entrada triomfal a la ciutat. A partir d'aquest moment, Catalunya quedava integrada en la geografia del conflicte successori (1701-1714) defensant la causa austriacista.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió 

divendres, 16 de març de 2018

16, 17 i 18 de març de 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona

Ara fa 80 anys es produiren els bombardejos més devastadors que va patir Barcelona durant la Guerra Civil.
Malauradament, el mateix drama que es visqué a casa nostra el pateixen avui Síria, Iemen o el Kurdistan.

El vespre del 16 de març de 1938 Mussolini envia un telegrama a les seves bases aèries de Mallorca ordenant “iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo”. Els moviments diplomàtics de França, que es planteja donar suport a la República, inquieten al Duce, que vol llençar un avís que desencoratgi una possible intromissió francesa en el conflicte i, de pas, desmoralitzar la rereguarda republicana martellejant-la de forma sostinguda amb la seva aviació. Poques hores més tard, cap a les 22:00h de la nit, els primers avions italians esquerden l’horitzó i comencen el primer de tres dies de bombardeig continuat sobre Barcelona. Després de tres hores ininterrompudes d’explosions, sirenes i crits, el soroll ensordidor de les bombes deixa pas als planys i gemecs de dolor.

L’endemà 17, a trenc d’alba, un nou bombardeig reviu el malson que els barcelonins havien patit aquella nit. Durant tot el dia seguiran caient bombes indiscriminadament per terroritzar la població, que només pot córrer als refugis o fugir de la ciutat per protegir-se. Malgrat que no eren els primers bombardejos que patí Barcelona -el 30 de gener s’havia produït l’atac que destruí Sant Felip Neri- sí que foren els més intensos i devastadors. Ni les obsoletes bateries antiaèries ubicades a Montjuïc, el Guinardó i el Poblenou ni la minsa esquadra de caces republicans aconsegueixen aturar els avions que sembren la mort per la ciutat. 

Cap a les 10:25h una bomba cau sobre un autobús, acabant amb tots els seus passatgers. A les 13:58h, en un nou atac aeri, un comboi de l’Exèrcit Republicà que transitava a l’alçada del teatre Coliseum transportant munició rep l’impacte directe d’una bomba italiana que, amb una força expansiva redoblada, destrossa tot allò que hi ha al seu voltant. Els aviadors italians que passen mitja hora més tard per efectuar un nou bombardeig no entenen a què es deu aquell gran núvol de pols, immortalitzat en les fotografies que havien de servir d’informe del compliment de les seves accions.

Bombardeig 17 març 1938 sobre Barcelona
Fotografia del bombardeig del 17 de març de 1938 des d'un avió italià / wikimedia
Durant el dia 18 es repetiran encara els bombardejos cada tres hores, des de la matinada fins a les 15h del migdia. Aquella tarda, els atacs contra Barcelona cessaren però els avions italians seguiren bombardejant altres punts de la costa catalana. Després de tres dies, Barcelona haurà patit 12 atacs que descarreguen 42 tones de bombes i provoquen gairebé mil morts i un nombre encara major de ferits.

Com en el cas de Gernika, la comunitat internacional critica durament els tres dies de bombardeig despietat contra la població. La descripció que en fa l’ambaixador dels EEUU, Claude Bowers, és ben clara: «Nada en semejante aterradora escala, implicando a la raza blanca, se había conocido hasta entonces. Las bombes no perseguían ningún objectivo militar. Eran arrojadas deliberadamente en el centro de la ciudad, la parte más concurrida y habitada, donde la gente estaba comiendo, paseando, descansando en sus camas. Cuando terminaron los raids, novecientos hombres, mujeres y niños estaban destrozados y convertidos en cadáveres, y en muchos casos habían volado a pedazos, en otros les habían vaciado las entrañas. Hundieron cuarenta y ocho edificios y setenta y cinco fueron parcialment destruidos.». El bombardeig sobre la ciutat seria recordat per l'opinió pública europea, com demostra un discurs pronunciat per Churchill on es va referir a «the brave men of Barcelona» per encoratjar als britànics a resistir els bombardejos alemanys.

80 anys després, Itàlia encara no ha demanat perdó per aquests atacs. El gener de 2013, AltraItalia, una associació d’antifeixistes italians residents a Barcelona, va presentar, juntament amb dues víctimes dels atacs, una querella per crims de guerra contra l’estat italià que, per ara, no ha prosperat. Al març de 2017, emmarcada en les polítiques de recuperació de la memòria històrica impulsades per la conselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, es va organitzar una exposició que ha recorregut Itàlia donant a conèixer aquests fets, generalment desconeguts per a la majoria d’italians. En aquesta línia, el Departament de Cultura ha comprat recentment un centenar de fotografies inèdites dels bombardejos italians a Catalunya que havien sortit a subhasta i que ara es troben dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Bibliografia i fonts:
Villarroya, J. (1999) Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)
Iñiguez, D; Gesalí, D; Casals, J. (2017) Sota les bombes. Els atacs aeris a Catalunya durant la Guerra Civil
Buxaderas, S. (07/03/2017) “Itàlia reviu les bombes de Mussolini contra els catalans” Diari ARA
Sàpiens (04/05/2015) “Itàlia desestima esclarir els bombardejos de la Guerra Civil sobre Catalunya”
ARA (01/02/2018) “La Generalitat compra 121 imatges inèdites dels bombardejos italians a Catalunya”
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

dijous, 15 de març de 2018

Cefís, la sonada victòria almogàver que obrí les portes d'Atenes

«La batalla fou molt dura, però Déu, que sempre ajuda els justos, protegí la Companyia [...]»
(Crònica de Ramon Muntaner, cap. 240)

Després d'haver assolat el nord de Grècia com a venjança per l'assassinat de Roger de Flor i la massacre de la seva escorta Adrianòpolis (1305), perpetrada per l'enveja que el príncep bizantí Miquel IX Paleòleg tenia envers un capitost almogàver que l'eclipsava, la Companyia Catalana prosseguí el seu viatge dirigint-se cap a les terres de l'Àtica i el Peloponnès (1309). Els acompanyava un grup de turcoples, turcs convertits al cristianisme que servien com a mercenaris en els estats grecs. Durant la seva marxa, i preveient la resistència dels ducs francs que havien forjat els seus dominis en aquells territoris, els almogàvers s'acamparen i visqueren un temps del pillatge de les terres circumdants.

El duc d'Atenes, Gautier V de Brienne, incòmode per la presència dels almogàvers a la seva frontera superior, decideix contractar-los i, amb ells, derrota en pocs mesos els seus enemics grecs, apoderant-se de diversos castells. Però aviat sorgeixen desavinences entre els mercenaris i el duc franc per les soldades que els devia, fet pel qual Gautier manté al seu costat els millors soldats de la Companyia -uns 200 homes a cavall i 300 a peu- i deixa de pagar als prop de 5.000 almogàvers restants, demanant-los que marxin.

Enfurits per l'arrogància del duc franc, els almogàvers s'amotinen contra aquell a qui havien servit, prenent castells i saquejant els seus territoris. Gautier munta llavors un exèrcit per enfrontar-s'hi valent-se dels seus propis homes, centenars de cavallers francesos -els millors de l'època- i milers de peons grecs a més dels almogàvers que havien quedat al seu servei. La Companyia Catalana es replega, concentrant-se a la vall del riu Cefís i es prepara per combatre a camp obert contra les superiors forces del duc d'Atenes.


Batalla del riu Cefís almogàvers
Reconstrucció de la batalla del riu Cefís / cortesia de l'il·lustrador Darren Tan
Abans de la batalla, els prop de 500 almogàvers que havien seguit sota les ordres de Gautier de Brienne li feren saber que no estaven disposats a combatre contra els seus propis germans i l'abandonaren, integrant-se altre cop entre els qui havien estat els seus companys d'aventura durant anys. El duc franc, confiat en la seva superioritat, no s'oposà a que marxessin. Aquella nit, els almogàvers, que malgrat haver augmentat els seus efectius seguien sent inferiors en nombre i equipament, desvien el riu Cefís i aconsegueixen enfangar el camp de batalla amb la intenció de dificultar l'embat dels cavallers francs. 

L'endemà, un 15 de març de 1311, Gautier de Brienne i els seus impetuosos cavallers es llencen al galop per trencar la línia almogàver i no s'adonen que el terreny està empantanegat. Quan ja són a tocar dels catalans, els seus pesats cavalls s'enfonsen sobtadament en el fang, quedant travats a mercè dels mercenaris, que s'abraonen sobre els cavallers per massacrar-los un a un. Mentrestant, els turcoples, que s'havien mantingut allunyats de la batalla per por a què les dues forces cristianes no haguessin conspirat per atrapar-los entre dos fronts, comproven que el combat va de debò i acudeixen en ajuda dels almogàvers. Després d'una dura batalla, els mercenaris aconseguiren destrossar -contra tot pronòstic- l'exèrcit del duc franc, acabant amb la vida del mateix Gautier de Brienne i de gairebé tots els seus cavallers.

Aquesta sonada victòria dels almogàvers els permeté fer-se amb el ducat d'Atenes, que posaran sota protecció de Frederic III, rei de la dinastia catalano-aragonesa de Sicília (1312). Reforçada davant del difícil clima polític mediterrani, la Companyia Catalana pren, pocs anys més tard, el veí ducat de Neopàtria (1319). Malgrat veure's disputats per les principals potències internacionals, ambdós territoris es mantingueren i foren integrats a la Corona d'Aragó el 1381. Finalment, el florentí Nero Acciaiuoli conquerí el ducat d'Atenes (1388) i Neopàtria (1390) acabant amb els dominis catalano-aragonesos a Grècia.

Bibliografia i fonts:
Vinas, A; Vinas, R. (2017) La Companyia Catalana a Orient. Barcelona: Rafael Dalmau
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa
> La tràgica mort de Martí el Jove i la fi del casal de Barcelona