dijous, 27 d’abril de 2017

Els retrats de Picasso: entre l'eternitat i la sornegueria

Ressenya de l'exposició temporal "Picasso. Retrats"
(Museu Picasso de Barcelona, 17 de març - 25 de juny de 2017)


Dels ulls al pinzell
Qui s'hagi interessat en Picasso sabrà que la seva vida emocional no va ser, ni de bon tros, plàcida. Sorprèn com algú que podia representar temes tan càndids com l'icònic Colom de la Pau tingués una personalitat tan conflictiva. Sense considerar aquesta dimensió de l'artista -que ha fet córrer rius de tinta- no es pot interpretar la seva obra. En aquest sentit, la pròpia fesomia de Picasso -amb aquella mirada viva i, a vegades, inquietant- denota la capacitat que tenia de mirar i veure per entendre i representarescrutant l'ànima dels subjectes que, per bé o per mal, es disposava a pintar.

En retratar gairebé exclusivament el seu cercle d'amics i familiars, Picasso aconseguia captar l'essència de les persones i, sense deslligar-se dels rostres que tenia davant, els reformulava amb traços, formes i colors senzills que expressaven allò que el pintor pensava o volia mostrar d'aquell qui retratava. Tot això es pot apreciar en la vuitantena de peces -sobretot olis i dibuixos però també escultures i gravats- que formen l'exposició temporal Picasso. Retrats del Museu Picasso de Barcelona, exposada anteriorment a Londres i formada per importants préstecs de col·leccions públiques i privades d'arreu, com el MOMA, el MET i el Guggenheim de Nova York o el Musée Picasso de París. Ordenades cronològicament, les 7 sales de l'exposició mostren com malgrat els canvis en l'estil, hi ha una coherència en la manera com Picasso representava aquells qui, en algun moment, van formar part del seu món.

Retrats que expliquen una vida
A la sala 1 trobem la família i els col·legues modernistes de l'etapa barcelonina de Picasso (1895) -reivindicats per l'enguany celebrat Palau i Fabre-, amb els qui va sintonitzar integrant-se a l'entorn dels Quatre Gats. Destaquen els barbuts Santiago Rusiñol i Pere Romeu -il·lustres precedents dels hipsters nostrats- o l'apreciat Carles Casagemas, qui, amb el seu suïcidi, va sumir Picasso en una profunda tristor. D'aquest període es troba a faltar Manuel Pallarès, un altre gran amic del pintor, que l'acollí a Horta de Sant Joan; és una llàstima que no s'hagi inclòs a l'exposició el retrat que hi ha al Detroit Institute of Arts.

A la sala 2 comença l'etapa parisenca de Picasso (1904), quan entra en la vida cultural i bohèmia del París d'abans de la Gran Guerra, comença a desenvolupar el cubisme i fa coneixença amb alguns dels artistes més importants del seu temps. Així, juntament amb la sala 3, podem veure com Picasso retrata Apollinaire, Stravinski o Mark Jacob, alternant estils que van de la caricatura a un realisme gairebé fotogràfic. Pel que fa a Daniel-Henry Kahnweiler, el marxant d'art que apostà pel cubisme, Picasso el representa fet de cubs per bé que amb tot un seguit d'atributs que deixen entreveure el seu tarannà reposat.

Olga Picasso (1923. Col·lecció particular); dreta: Dona amb barret (Olga) (1935, Centre Pompidou de París)
Ambdós quadres mostren la notable transformació que pateix Olga Kokhlova als ulls de Picasso

Entre les sales 3 i 5 coneixem les primeres dones de Picasso -Fernande Olivier, Olga Kokhlova, Marie Thérèse Walter i Dora Maar- a més d'altres personatges rellevants com l'artista surrealista Nusch Eluard o la filla del pintor, Maya, que el seu pare retrata -quan és encara una nena- imitant la manera de pintar dels infants. La representació d'Olga -la seva primera muller- és un exemple diàfan de com els sentiments de Picasso impregnen la seva obra: si a l'any 1923 -poc després d'haver tingut el seu fill- la presenta en un posat digne i estil clàssic, el 1935 -en plena crisi matrimonial- el rostre de la dona, format per esquemàtiques formes geomètriques, transmet ara tota la decepció, dubtes i patiment de la situació.

Un cas força més divertit és el de Jaume Sabartés, el fidel amic i secretari personal de Picasso, que apareix de jove amb un posat seriós i acaba representat com un cavaller del Siglo de Oro o un vell que s'arramba a les noies de les revistes. A la sala 6 l'acompanyen tot un seguit de pintors universals com Rembrandt, Degas o Rafaelloque el malagueny homenatja presentant-los en les escenes més inversemblants.

Françoise Gilot, l'amant que tingué dos fills amb el pintor i després trencà amb ell, és representada a la sala 7 de forma esbossada, distant, en una butaca o contemplant Claude i Paloma mentre dibuixen -una composició excel·lent, al meu parer; per descobrir la seva veritable cara convé veure la sèrie de retrats que Picasso en féu el 1946, exposats a la sala 16 de la col·lecció del museu. Jacqueline Roque, la jove muller amb qui Picasso compartí els seus últims anys d'existència, apareix retratada amb més detall i amabilitat, asseguda mentre observa -pacient però sempre atenta- com el pintor treballa en els seus quadres.

A mercè de l'artista
Picasso va fer retrats al llarg de la seva dilatada carrera, experimentant amb les tècniques i estils com a recursos expressius. Cada quadre respon a un moment concret de la seva trajectòria vital i artística, a la seva relació amb qui retratava o, fins i tot, al seu estat anímic, per tant, en cadascun dels retrats, també s'hi representa ell mateix. Agradés més o menys als retratats, sota la mirada del geni -unes vegades greu, d'altres sorneguera- quedarien immortalitzats. En conjunt, Picasso. Retrats és una exposició completa i ben organitzada a més d'una cita ineludible per tots aquells que estimin o vulguin conèixer l'obra picassiana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Cubistes a la rereguarda en el París de la 1a Guerra Mundial (1914-1918)

Ressenya de l'exposició temporal "Cubisme i guerra. El cristall dins la flama"
(Museu Picasso de Barcelona, 21 d'octubre de 2016 - 29 de gener de 2017)

Una guerra inesperada i massiva
Quan l'Arxiduc Francesc Ferran d'Àustria fou assassinat a Sarajevo un 28 de juny de 1914, poc podien imaginar aquells joves bohemis de París que la seva vida es veuria torbada per una tragèdia imminent. Havien crescut en els anys superbs i optimistes de finals del s.XIX -la Belle Époque- en què el progrés tècnic avançava, la "civilització" feia retrocedir la barbàrie arreu i la cultura posava en contacte intel·lectuals i artistes de tota Europa. Ara, a principis del s.XX, tot aquell univers propi de les democràcies liberals començava a corcar-se entre incerteses i pulsions creixents. Un mes després del magnicidi, la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia provocà una ràpida escalada de les hostilitats.

Els clams incompresos del socialista francès Jean Jaurès a favor de la pau quedaren emmudits en caure assassinat el 31 de juliol: banderes i tambors havien doblegat la solidaritat obrera. El 3 d'agost Alemanya inicia les maniobres d'invasió de França, que reacciona mobilitzant els seus soldats i atura l'avenç alemany al Marne. El que tots creien que seria un conflicte curt -"pel Nadal tots a casa", deien- s'acabà empantanegant en una llarga i funesta guerra de trinxeres que, entre 1914 i 1918, acabà implicant les principals potencies europees. En poc temps, l'entusiasme amb què els joves anaren al front es convertí en desolació i apatia davant de l'horror i l'absurditat de la guerra.

Soldats francesos maniobren darrere d'una rasa
Fotografies, vídeos i cartes del front introdueixen l'exposició Cubisme i guerra
En la foto: soldats francesos realitzen maniobres darrere d'una rasa/wikipedia
La mobilització general de l'agost de 1914 s'havia endut 3.877.000 francesos -d'entre 24 i 38 anys- cap al front, que es trobava a uns 100km de la capital francesa. Així, a París només hi haurien quedat les dones, els nens i els homes malalts, ferits o fora de l'edat per prendre les armes, que durant la guerra acabà comprenent entre els 20 i 50 anys. A la rereguarda, els artistes francesos i estrangers sobrevivien com podien malgrat l'ambient bèl·lic: el vitalisme de les cafeteries deixà pas a la preocupació per les notícies de la guerra, els carrers de la ciutat quedaven a les fosques per evitar que els zepelins la bombardegessin de nit i tota activitat se centrava en enviar subministraments pels soldats. 

Per la seva banda, els alemanys i austríacs s'havien hagut d'exiliar en trobar-se, de cop i volta, en terra enemiga: és el cas del reconegut marxant d'art Daniel-Henry Kahnweiler, a qui el francès Léonce Rosenberg prengué el lloc "còmodament". En aquest context se situa El cristall dins la flama. Cubisme i Guerra, que presenta les obres d'aquells pintors i escultors que mantingueren viu el cubisme durant els anys de la 1a Guerra Mundial.

El cubisme: evolució, trajectòries i estils
A principis del s.XX apareixen les avantguardes, noves corrents que reaccionen a l'estancament artístic proposant una ruptura amb les normes establertes en l'art. Una d'aquestes fou el Cubisme, que plantejava la deconstrucció de l'objecte per a representar-lo conjugant totes les seves dimensions. Els principals impulsors del moviment foren Pablo Picasso i Georges Braque, que començaren a treballar junts a París el 1909. Poc a poc s'anirà constituint un grup d'artistes que assumiran els postulats cubistes i buscaran el seu propi espai dins del moviment, com és el cas de Juan Gris, caracteritzat per unes composicions de colors més vius i acabat més nítid que les dels seus precursors.

Cap al 1912, Picasso i Braque, que fins llavors es trobaven en una fase d'anàlisi radical, suavitzen la seva conceptualització del Cubisme, arribant a un estil sintètic pel que comencen a usar la tècnica del collage, que contraposa retalls de realitat al procés d'abstracció cubista. L'any 1913 el mexicà Diego Rivera s'afegeix al moviment, copsant-ne ràpidament l'essència i compassant-se a una fase ja força madura.

Quadres Cubisme i Guerra
esquerra: La Guitarra (Juan Gris, 1918); dreta: Natura Morta (María Blanchard, 1917)/Colección Telefónica
L'exposició mostra 68 obres -pintures, dibuixos i escultures- dels 10 artistes que hem citat a l'article
Malgrat els afanys i pèrdues que suposà l'esclat de la 1a Guerra Mundial (1914), els cubistes seguiren treballant en l'experimentació artística que havien estat desenvolupant fins llavors. Amb la marxa al front de Braque i Fernand Léger, l'home obsessionat per la màquina, Picasso assumí el lideratge del moviment cubista en els moments de major incertesa. Vora els cubistes, Henri Matisse reprèn la seva creativitat, que havia quedat bloquejada per l'ansietat de no poder anar al front per qüestions d'edat i salut. El cubisme també arriba a l'escultura de la mà de Jacques Lipchitz i les seves figures de regust ciclàdic així com de Henri Laurens, que crea escultures compostes. 

El 1916, considerat el de major mortaldat del conflicte per les batalles de Verdun i del Somme, els cementiris, hospitals i sanatoris mentals no donen abast: tot i la oposició dels cubistes a acabar engolits per l'absurditat de la guerra, l'experiència al front d'alguns d'ells es reflecteix en les seves creacions. Aquell mateix any s'integra al grup la pintora espanyola María Blanchard, que desenvolupa un cubisme colorit i diàfan. Cap al 1917 el cubisme es troba en ple vigor però comencen a fer-se evidents alguns símptomes de la voluntat de superar-lo. L'italià Gino Severini s'aproxima llavors al cubisme des del futurisme, fent de mitjancer entre ambdues corrents.

L'art com a últim reducte
L'11 de novembre de 1918 s'acaba la guerra amb la rendició d'Alemanya; la massacre havia provocat 17 milions de morts, 20 milions de ferits entre els dos bàndols i una gran destrucció. Com explica l'exposició, gràcies a la tenacitat dels cubistes la 1a Guerra Mundial no va esborrar llur creació, però s'hi acabà reflectint: pensem, per exemple, en els dibuixos realitzats en el front per Léger, la profusió de diaris en els collages o en els tons foscos i les representacions de làpides en les natures mortes de Gris i Braque.

Havent professat la seva revolució de colors, formes i volums en el moment més difícil, molts artistes consideraren oportú cloure una etapa i assumiren poc a poc un "retorn a l'ordre" clàssic i realista amb el que reconstruir el món que s'havia perdut i emprendre altres camins artístics. Així i tot, el cubisme havia obert la porta a nous llenguatges i tècniques i adquiriria una notable influència sobre tot l'art posterior.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Categories] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
> Els sards de la Brigata Sassari a la 1a Guerra Mundial (1915-1918) 
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista

dijous, 25 d’agost de 2016

El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals

El record dels catalans
Malgrat que la Guerra de Successió suposà per a l'Alguer la sobtada pèrdua d'un vincle de gairebé quatre segles que l'unia amb els territoris de parla catalana (1720), els algueresos mantingueren viva la consciència d'una identitat i origen diferents respecte a la resta de Sardenya. Tant és així que, ja abans del restabliment dels primers contactes amb catalans durant el darrer terç del s.XIX, se'n considerarien descendents, com reflecteixen diversos viatgers en les seves descripcions de la ciutat. 

El primer és el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 fa referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354; més tard, l'eclesiàstic i escriptor Vittorio Angius, a qui s'havia demanat que fes una relació de les poblacions de Sardenya pel Dizionario geografico-storico-statistico-commerciale degli Stati di S.M. il Re di Sardegna, també fa esment del català que parlen a l'Alguer (1853). En aquesta línia, com ha publicat recentment el filòleg Pere Mayans en un apunt al seu blog, un mapa etnogràfic del geògraf alemany Heinrich Berghaus -datat de 1852- associa l'Alguer a la resta de terres de parla catalana, confirmant així la tesi que els algueresos no oblidaren mai el seu origen català.

El Virginia de Churruca, creuer del Retrobament amb l'Alguer
El Virginia de Churruca, al fons, creuer que portà els catalans a l'Alguer/AFSU
Una redescoberta estroncada
La participació als V Jocs Florals de Barcelona del misteriós arxiver de Càller -Ignazio Pillito- (1864), qui hauria après la nostra llengua llegint-la als documents del passat catalano-aragonès de Sardenya, marca l'inici dels primers contactes entre els erudits d'una i altra banda del mar. Resulta difícil entendre com hauria pogut rebre notícies del certamen i decidir-se a participar; en qualsevol cas, podem pensar que les escasses evidències documentals que hem trobat de la primera meitat del s.XIX són el tènue reflex d'un record que era prou viu arreu de l'illa. A partir d'aquest fet, com explica de forma completa i detallada la nova Història de l'Alguer de l'historiador alguerès Marcel Farinelli (2014), es recupera entre uns pocs intel·lectuals catalans la memòria perduda de l'Alguer.

Una de les figures cabdals en aquesta redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, comença a divulgar el factor alguerès de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions. Així, entre finals del s.XIX i principis del s.XX les relacions epistolars, les coneixences i els viatges se succeeixen, gestant-se un algueresisme catalanista del qual destaquen figures com Josep Frank, Antoni Ciuffo o Josep Palomba. La Primera Guerra Mundial, que obligarà molts joves sards a lluitar al front, l'ascens del feixisme a Itàlia i la Guerra Civil espanyola trenquen -altre cop- el fràgil vincle que s'estava refent.

"Lo Viatge del Retrobament"
El 25 d'agost de 1960, gràcies a l'acurada preparació de l'historiador Pere Català i Roca, qui ja havia anat teixint complicitats a banda i banda en els anys anteriors, un nombrós grup d'intel·lectuals catalans desembarca al port de l'Alguer. Als "germans de Ponent" els esperen uns 20.000 d'algueresos il·lusionats i encuriosits que els reben brandant senyeres. Aquesta visió, en ple franquisme, degué inquietar més d'un dels viatgers: de fet, circula l'anècdota que uns dies abans es passejava per la ciutat un agent espanyol que feia massa preguntes i que fou degudament embriagat per evitar que fes gaire nosa. 

Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb la peregrinació per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme. Aquests i altres detalls del viatge estan minuciosament explicats pel periodista Joan Gala -un altre gran amic de l'Alguer- en l'article Pere Català i Roca i la gestació del "Viatge del Retrobament" a l'Alguer (2010).


Arribada dels catalans a l'Alguer
L'arribada de l'expedició catalana a l'Alguer/AFSU
Una carta vora el mar
Fa uns anys, revisant documents de l'avi, vaig poder topar amb unes fotografies que tenia guardades i en què se'l veia al port de l'Alguer el dia del Retrobament. Més tard, un gruixut feix de correspondència que guardava la meva àvia m'ajudà a contextualitzar aquelles imatges. Per entendre-ho tot plegat cal conèixer els precedents: el festeig dels meus avis -que s'havien conegut a Roma el 1957- fou molt difícil no tan sols per l'oposició de les respectives famílies -l'una a Sardenya, l'altra a Barcelona- sinó també per les dificultats administratives que comportava el matrimoni entre una espanyola i un italià. Aquell dia, en què els catalans i algueresos s'havien de retrobar, el meu avi s'acostà a l'Alguer en tren; neguitejat per les complicades expectatives de compartir el futur amb la seva estimada, el fet de poder trobar els catalans que venien a l'Alguer el degué reconfortar en la seva tristesa. 

Ignorant que el tortuós camí acabaria feliçment un any després, el meu avi escrigué«El buque retrasó más que una hora y los catalanes [...] no llegaron a tierra hasta las 11h. Yo me había posado en el punto del puerto adonde tenían que bajar los excursionistas y cuando llegaron a breve distancia empezé a mirar con toda mi atención con finalidad de encontrar alguna persona conocida. Entre todos, unas 160 personas, había una sola persona conocida y era Català y Roca. Hemos quedado hablando unos instantes al momento de su llegada ya que todos querían hablarle, abrazarle y besarle por ser él muy popular en Alghero. Había muchísima gente y sólo yo sé cuanto sudor me ha costado.»

El port de l'Alguer el dia del Retrobament
Visió general del port de l'Alguer, ple de gent/AFSU
Ryanair i Facebook com a relleu
Amb el Retrobament certs intel·lectuals catalanistes feren amistat amb famílies alguereses que els havien acollit amablement. Així, existeixen diversos relats personals de l'Alguer que s'entrellacen, creixen i -junts- alimenten el nou vincle amb la ciutat sarda. En ella, activistes com el general Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Antoni Simon Mossa, Francesc Manunta, Rafael Caria o Pino Piras -entre d'altres- marcaran la pauta que seguiran les noves generacions d'algueresistes en la seva difícil tasca de mantenir la llengua catalana i recrear la cultura algueresa en el context de progressiva italianització que pateix Sardenya. 

Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
GALA, J. (2010) "Pere Català i Roca i la gestació del Viatge del Retrobament a l'Alguer" XVII Jornades de Literatura Excursionista - Pere Català i Roca. Excursionisme i Cultura. Unió Excursionista de Catalunya
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...