dilluns, 30 de març de 2015

Petita història de Sardenya

La civilització de les torres (ss.XVII-VIII aC) 
Segons les diverses teories, l’arribada de l’Home a Sardenya s’hauria produït al Paleolític Superior des d’Àfrica, la península Ibèrica o a través de l’illa de Còrsega, essent aquesta darrera possibilitat la més acceptada. Ja al Neolític se succeeixen diverses cultures que identifiquem a través de llur ceràmica i formes d’enterrament, la més comú de les quals seran les tombes excavades a la roca o “domus de janas”. A partir del 1600 aC aprox. apareixen els primers nurags, torres tronco-còniques fetes amb pedra seca i falsa cúpula, que donen nom a la singular civilització nuràgica.

N’hi ha uns 7000 arreu de l’illa i tindrien probablement un ús civil, tractant-se de l’element funcional i simbòlic central de cada comunitat. Tot i tenir una economia fonamentalment agropastoral, la societat nuràgica participarà en la xarxa de contactes i intercanvis que lliga el món oriental, egeu i tartèssic. Cap al s.X aC ja no es construeixen més nurags i alguns dels que resten en peu adquireixen la funció d’espais de culte. Malgrat que la civilització nuràgica no ha deixat cap evidència d’escriptura, les nombroses figuretes de bronze o els famosos Gegants de Mont'e Prama ajuden a perfilar-ne el mode de vida.

El complex nuràgic de La Palmavera
El complex nuràgic de La Palmavera, vora l'Alguer/Adrià Mainar Scanu
Entre dos imperis (ss.VIII aC-V dC)
L’arribada de comerciants orientals a l’illa posarà les bases per a la fundació de les diverses colònies fenícies que es constitueixen a partir del s.VIII aC. Tharros, Caralis o Sulky – establertes a la zona sud-occidental de Sardenya – en són les més importants. Inicialment la relació entre les comunitats nuràgiques i els nous pobladors serà de col·laboració, però en el moment en que la presència fenícia es torna més invasiva esclataran alguns conflictes. Amb tot, al s.VI aC ha sorgit ja una societat mixta a la meitat meridional de l’illa a partir de les poblacions nuràgiques i els centres urbans d’origen fenici.

Aquesta s’enfrontarà a Cartago, que mira d’integrar Sardenya en el seu imperi nord-africà, aconseguint-ho cap al 509 aC. Els conqueridors hi organitzen una economia d’explotació cerealícola i minera mentre procuren d’afermar-se promovent cultes compartits entre la població indígena i els colonitzadors nord-africans. A partir d’aquest moment, l’illa esdevindrà una peça clau en el joc de forces al Tirrè entre cartaginesos, romans, etruscos i grecs. Durant les Guerres Púniques, Roma arrabassa Sardenya a Cartago i hi estableix el seu domini (238 aC), continuant amb el sistema econòmic ja iniciat en època púnica. Malgrat les constants revoltes de la població indígena, a partir del s.I aC hi ha una coexistència més o menys pacífica i la romanització impregna fortament la societat illenca, que aprèn el llatí i assimila el panteó clàssic amb les divinitats pròpies. En el temps de les persecucions religioses, molts cristians i jueus són deportats a Sardenya.

Les termes romanes de Fordongianus
Les termes romanes de Fordongianus, al centre de l'illa
Conflicte, aïllament i independència (ss.V-X)
A Sardenya, el poder romà cau vers el 450 amb la conquesta de l’illa pel regne dels vàndals, que s’havia constituït poc abans al nord d’Àfrica. Donada la tradició arriana dels germànics, molts eclesiàstics catòlics del regne s’hauran d’exiliar a Sardenya, on continuaran la seva tasca evangelitzadora. Al 534 els bizantins derroten als vàndals i estenen el seu imperi per Itàlia, el nord d’Àfrica, el sud de la península Ibèrica i Sardenya. Tot i l’amenaça de les gents de la Barbagia – les poblacions resistents al cor de l’illa – el domini bizantí serà ferm i ben estructurat. Amb Bizanci, s’estableix una organització administrativa basada en les institucions imperials, amb un funcionariat que parla grec i un monacat de tradició oriental.

La rapacitat fiscal que pateix l’illa així com la preocupació del papa de Roma per l’evangelització dels sards faran que procuri estendre la seva influència sobre Sardenya. A banda, les constants incursions islàmiques contra l’illa – a partir del s.VIII – afebliran cada cop més el poder de Bizanci, fins al punt de perdre el control de Sardenya a inicis del s.X. Hereus del domini bizantí, es formaran diversos regnes sards independents que lluiten per protegir llur propi territori amb l’ajut de les potències cristianes.

Esglèsia bizantina de Santa Maria de Bubalis
L'església bizantina de Santa Maria de Bubalis, Siligo (fot. autor)
Sobirania imperfecta (ss.X-XIV)
Els quatre poders sobirans nascuts a Sardenya – coneguts com a “Jutjats” – són Turres (nord), Gaddura (nord-est), Arborea (oest) i Calari (sud). Les seves arrels bizantines i la llunyania respecte a l’Europa feudal n’implicaran una conformació molt singular, amb un monarca – que prenia el títol de “jutge” – sostingut pel parlament del regne o corona de logu i les lleis que el regien, promulgades en la carta de logu. Ja al s.XI trobem els primers documents escrits en llengua sarda, que s’emprarà en les actes dels sobirans, els registres monàstics i notarials així com en els codis legislatius.

Els conflictes interns i la intromissió de les repúbliques de Pisa i Gènova, que reben territoris i privilegis a l’illa com a gratificació pel seu ajut contra les incursions islàmiques, debilitaran els “jutjats” sards. A finals del s.XIII només queda en peu Arborea, que malda per estendre la seva sobirania sobre tota l’illa. Per acabar amb les tensions que planen sobre Sicília, el papa Bonifaci VIII institueix el “regne de Sardenya i Còrsega” i l’infeuda al rei catalano-aragonès Jaume II el Just. El sobirà arborès, Ugone, es declara vassall de la Corona d’Aragó, s’hi alia i conjuntament expulsen els pisans de l’illa (1324). El seu successor Marianu IV, però, recupera l'idea unificar l’illa sota la dinastia dels Arborea procura d'espolsar-se el domini catalano-aragonès. Això portarà a una llarga guerra entre els sards i la Corona d’Aragó que no conclou fins a la batalla de Seddori (1409), que deixa el darrer regne sard tocat de mort.


Les muralles de l'Alguer
Vista des de les muralles de l'Alguer (fot. autor)
Un regne de matriu ibèrica (ss.XIV-XVIII)
Amb la conquesta catalana, l’illa esdevé un regne més de la confederació catalano-aragonesa, prenent com a model institucional el Principat de Catalunya. Podrà celebrar corts i disposarà de les seves pròpies lleis, si bé el seu territori serà dividit en nombrosos feus que s’atorgaran als nobles que havien participat en la subjecció dels sards. Càller i l’Alguer, repoblada amb catalans (1354), tindran una gran importància en el triangle d’intercanvis i relacions que es configura entre l’illa, Barcelona i València. D’aquesta etapa n’ha quedat la pintura i l’arquitectura gòtica catalanes, el dialecte alguerès així com la famosa bandera dels Quatre Moros, d’origen aragonès.

Amb la integració de la Corona d’Aragó dins la monarquia hispànica a finals del s.XV, Sardenya perd la rellevància que havia tingut fins llavors en l’escenari mediterrani. Només l’amenaça dels pirates turcs clamarà l’atenció sobre l’illa, on s’hi construiran torres de defensa al llarg de la costa. Malgrat la distància respecte Madrid, les classes dirigents sardes seran lleials al rei, mantindran el català i aprendran el castellà per adreçar-se al poder. S’instruiran a les universitats de Sàsser i Càller, fundades al s.XVII, però sempre sota l’atenta mirada de la Inquisició, que havia arribat a l’illa per assegurar la neteja de sang i fe. Amb la Guerra de Successió, Sardenya acaba passant als Savoia (1720), que a través d’aquesta cessió reben el títol de reis.


La ciutat de Càller, capital de Sardenya
La ciutat de Càller, capital de Sardenya, des del castell (fot. autor)
Dels Savoia a Itàlia (ss.XVIII-Avui)
A inicis del s.XVIII Sardenya era vista des de Torí més aviat com una carta per jugar en les negociacions internacionals enlloc d’una part integrant del regne dels Savoia. Havent rebutjat un intent d’invasió francès, el parlament de Sardenya reclama una major representativitat dels sards en les institucions de govern. La negativa per part del rei desembocarà en una revolució (1794) que expulsarà els piemontesos de l’illa i concedirà el poder efectiu als estaments sards, però les tensions socials i les divisions internes acabaran frustrant la primera experiència d’autogovern. L’illa torna a estar sota control dels Savoia, que des de llavors reprimiran durament qualsevol intent d’alliberar Sardenya del seu domini. Les reformes que s’apliquen a Sardenya durant la primera meitat del s.XIX – modificant lleis i usos tradicionals – no s’adeqüen a la realitat de l’illa i provoquen una forta desarticulació de la societat així com una conflictivitat creixent.

En paral·lel al Risorgimento sorgeix un moviment de recuperació del passat i la cultura sards, sense qüestionar en cap cas la monarquia savoiana. Amb l’unificació italiana, Sardenya passa a formar part del nou estat italià (1861). La lleva obligatòria de sards que es duu a terme durant la 1a Guerra Mundial constitueix la Brigata Sassari, l’única unitat de l’exèrcit composta per soldats de la mateixa regió i una de les més delmades al front. De tornada, els veterans gesten un sardisme de masses, que quedarà estroncat per l’adveniment del feixisme. La difusió de diaris, ràdio i televisió així com l’escolarització promouen una forta italianització de la societat, marginant la llengua sarda. Amb el retorn de la democràcia es concedeix a Sardenya un estatut (1948), que li confereix una certa autonomia. Durant els anys 60’ i 70’ es realitzen plans per a la millora econòmica de l’illa, si bé aquests no resolen problemàtiques com la creixent emigració cap a Itàlia i Europa. El turisme, que fa eclosió durant aquest període, té actualment un pes important en l'economia de Sardenya.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
1) Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa 
2) Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya
Aquest text ha estat publicat també per l'empresa de turisme actiu Viatges Terra Sarda.

2 comentaris:

  1. Bon article i necessari... és menester fer conèixer la nostra història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marcel! :) Totalment d'acord. I no només perquè és molt rica i interessant sinó també perquè lliga els nostres territoris d'una i altra banda del mar.

      Elimina