dimecres, 15 de juliol de 2015

Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa

En diversos dialectes de la llengua sarda, la panerola, l’insecte més fastigós de l’imaginari col·lectiu, s’anomena “catalana”. Aquest fet, aparentment anecdòtic, resulta molt significatiu per a entendre l’odi que nasqué entre sards i catalans durant la llarga guerra de Sardenya (1323-1420), un conflicte que tingué una fatal transcendència per ambdós pobles.

Companys d’armes i negocis...
El primer episodi de les relacions entre Catalunya i Sardenya es produeix amb la croada conjunta de 1114 contra les Balears i continua durant el s.XII amb l’establiment d’enllaços comercials entre els mercaders catalans i sards així com entre les respectives nobleses. En aquell temps, l’illa es trobava dividida entre el regne d’Arborea i diversos territoris que havien caigut sota l’òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova. Per això, davant del que consideraven una intromissió en llurs dominis naturals, els sobirans sards s’aproparen a la Corona d’Aragó, l’únic poder que podia enfrontar-s’hi. En aquesta línia, Barisó I d’Arborea es casa amb Agalbursa de Cervera (1157), filla del vescomte de Bas, iniciant una dinastia sardo-catalana. Posteriorment, el sobirà d’Arborea Hug II de Bas-Serra va una mica més enllà i es declara vassall del rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II el Just (1323). A partir d’aquest moment els pals rojos de la senyera reial de Catalunya i Aragó s’uniran a l’arbre de l’escut heràldic dels Arborea.

Cap de la Caça, l'Alguer
El cap de la Caça vist des de l'Alguer durant la posta de sol/AMS
Un pacte convenient per a les dues parts
El rerefons d’aquestes acords fou la llicència d’invasió que el papa Bonifaci VIII havia concedit a Jaume II (1297) per a que fes realitat el “Regne de Sardenya i Còrsega” i alleugerís la pressió sobre els francesos de Nàpols. En virtut del pacte, Jaume II reconeixia el feu perpetu del sobirà d’Arborea sobre el seu regne i el conjunt de l’illa a canvi de l’ajuda militar de la mainada particular d’Hug II i el seu jurament de fidelitat. En Sardenya, el rei catalano-aragonès hi veia una producció de blat suficient per apaivagar les fams de Barcelona, un punt de suport en la ruta de les illes cap al Mediterrani oriental i un aliat estratègic en la lluita contra Pisa. Per la seva banda, el sobirà d’Arborea veuria en la corona d’Aragó un poderós protector a l’ombra del qual realitzar el somni d’unificar tota l’illa sota l’estendard arbrat.

Mapa guerra de Sardenya
La guerra serà un xoc de forces que no es decantarà fins a la batalla de Seddori (1409)/AMS
De la sintonia al recel...
El mateix any 1323 Hug II s’enfronta als pisans mentre l’estol catalano-aragonès desembarca al golf de Palmas (sud-oest de Sardenya) i comença la invasió dels territoris controlats per Pisa. El 1324 els pisans ja negocien la pau i cedeixen pràcticament totes les possessions que tenien a l’illa als sards i catalano-aragonesos. Comença l’idil·li entre les dues dinasties i els d’Arborea miren de “catalanitzar-se” més, enviant els seus fills a la cort barcelonina per educar-se i comprant la vila de Molins de Rei i els castells de Mataró i Gelida (1334). Però l’equilibri de forces entre els dos aliats no és fàcil i cap al 1350 les tensions i desconfiances acabaran amb aquesta estranya parella.

I del recel a la guerra...
La conquesta de l’Alguer, fins llavors genovesa, per la Corona de Catalunya i Aragó (1353) no agrada al nou sobirà sard, Marià IV de Bas-Serra, que veu perillar el seu poder sobre Sardenya. Per això trenca el vassallatge, posa en setge Càller i pren l’Alguer aquell mateix any quan aquesta es revolta al crit de “Arborea! Arborea! Morin els catalans!”. La reacció no es fa esperar i el nou rei catalano-aragonès, Pere III el Cerimoniós, constitueix un poderós exèrcit que desembarca al nord de l’illa. Concentrats en assetjar l’Alguer, els seus soldats no poden doblegar a Marià IV, que tot i així s’avé a pactar un tractat de pau pel qual Pere III obté la ciutat (1354) a canvi d’assumir les dures condicions que regirien la relació entre ambdós bàndols durant els 10 anys següents. Per evitar possibles insurreccions que amenacessin el control de l’Alguer, nucli estratègic, Pere III decideix expulsar tots els habitants genovesos i sards del lloc, esclavitzant-ne alguns, i repoblar-lo exclusivament amb catalans (1354).

Les muralles de l'Alguer
Amb la seva presa, l'Alguer -juntament amb Càller- serà el cap de pont de la conquesta/AMS
Sang, pestes i xantatges
L’any 1365 Marià IV reprèn les hostilitats amb la idea de convertir-se en el sobirà únic de l’illa. El suport entusiasta de la població sarda, oprimida pel sistema feudal que la Corona d’Aragó anava imposant als territoris que controlava, fou clau per a una campanya victoriosa en la que Arborea derrota els exèrcits catalano-aragonesos prop d’Oristany i recupera Sàsser. Però malgrat haver arraconat els contingents de Pere III a l’Alguer i Càller, la mort de Marià IV per la pesta (1376) i la sublevació contra el seu successor Hug III de Bas-Serra, assassinat el 1383, deixen el regne d’Arborea en una situació complicada. Donada la minoria d’edat de Frederic de Dòria-Bas, toca a la seva mare, Elionor, la difícil funció de regent. No només pel llarg conflicte bèl·lic amb la Corona d’Aragó, sinó també perquè el seu marit, el sardo-genovès Brancaleone Dòria, serà apressat i empresonat a Barcelona quan se sap que ella ha d’accedir al poder. La situació d’estira-i-arronsa dura fins a la pau de 1388, en que després de molts xantatges i tortures, Brancaleone acaba sent alliberat (1390) i torna a Oristany a canvi que Arborea cedeixi totes les viles i ciutats de Sardenya que havia ocupat.

Reconstrucció històrica medieval Sardenya
La reivindicació del passat medieval a Sardenya s'ha reflectit en esdeveniments de reconstrucció històrica/AMS
L’últim desafiament d’Arborea
Quan mor el seu fill Frederic I, Brancaleone pren el control i arma un exèrcit que tornarà a conquerir als catalano-aragonesos tota Sardenya excepte l’Alguer, Càller i algun castell aïllat (1391). En morir la seva dona i el seu segon fill, Marià V, sense descendència, el vell Brancaleone, esgotat, es retira al seu castell de Castelgenovese. La successió al tron d’Arborea recau llavors sobre el jove provençal Guillem III de Narbona, nét de Beatriu de Bas-Serra. Desatenent l’avís del rei catalano-aragonès Martí el Vell, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya amb els seus exèrcits (1408) i és coronat com a sobirà d’Arborea. Des de la banda catalano-aragonesa, s’activa altre cop tota la maquinària de guerra per fer front al desafiament. L’encapçalarà l’impulsiu príncep Martí el Jove, llavors rei de Sicília, que es desplaça des de Trapani a Càller per preparar la inevitable contesa.

Seddori, 1409. Una victòria amb gust amarg
Entenent que la sort de Sardenya es decidirà en una batalla campal, els dos bàndols preparen l’encontre. Des de Càller, Martí el Jove avança cap al nord amb un exèrcit de 3.000 cavallers i 8.000 infants entre catalano-aragonesos, sicilians, valencians, balears i alemanys. Guillem III baixa des d’Oristany amb una host de 3.000 cavallers i 17.000 infants formada per sards, francesos, genovesos i llombards. A l’alba del 30 de juny de 1409, els soldats d’una i altra facció xoquen als camps de Seddori. Després d’unes hores de lluita sota un sol inclement, el cos de l’exèrcit de Guillem III s’esberla i els catalano-aragonesos – millor preparats i organitzats – arraconen i aniquilen la banda esquerra de l’exèrcit sard, mentre l’altra es tanca a la vila de Seddori. Llavors, l’exèrcit del príncep Martí expugna el poble i massacra els seus defensors. Tot i que Guillem III pogué escapar, la jornada se saldà amb milers de morts al seu bàndol.

Mapa Sardenya catalano-aragonesa
Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns mesos al nord de l'illa. Sota la corona d'Aragó 
s'imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros/AMS
Després d’aquesta batalla, Arborea perdia el seu territori històric i quedava tocada de mort. Però l’agonia s’allargà fins el 1420, quan Guillem III ven a la Corona d’Aragó els seus drets dinàstics sobre el darrer regne sard independent. El preu a pagar per la banda catalana fou, però, molt més important. Durant la marxa cap a Seddori el príncep Martí contragué la malària. Encara que les febres no se li haurien manifestat fins després de la batalla, la lluita el deixà tan afeblit que ja no és va poder recuperar i va morir a Càller el 25 de juliol de 1409. Segons la llegenda, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de Seddori i la entregaren al príncep, que esgotà les seves darreres forces en guerres d’alcova. La mort sense descendents de Martí l’Humà, l’any després, suposà la fi del casal de Barcelona i la greu crisi successòria que s’acabà resolent al Compromís de Casp (1412).

Catedral de Càller, mausoleu Martí el Jove
A l'ala esquerra de la catedral de Càller s'hi troba el mausoleu de Martí el Jove, on descansen les seves despulles/AMS
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
CARBONELL, J; MANCONI, F. (coords.) (1984) Els catalans a Sardenya. Milà: Amilcare Pizzi
CASULA, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat inicialment a la revista digital d'Història Ab Origine i a Revista Mirall
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...

2 comentaris:

  1. Bonic relat de la nostra història que mereixeria ser conegut al nostre país amb capítols explicats, per exemple, a TV3.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carles! Com bé dius la invisibilitat de Sardenya en l'imaginari català i els mitjans de comunicació, fora dels llibres especialitzats, és molt gran. Per això des d'espais com Esguard Històric treballem per reivindicar aquest passat compartit esperant de difondre'l i crear-ne consciència.

      Elimina