dilluns, 31 d’octubre de 2016

Cubistes a la rereguarda en el París de la 1a Guerra Mundial (1914-1918)

Ressenya de l'exposició temporal "Cubisme i guerra. El cristall dins la flama"
(Museu Picasso de Barcelona, 21 d'octubre de 2016 - 29 de gener de 2017)

Una guerra inesperada i massiva
Quan l'Arxiduc Francesc Ferran d'Àustria fou assassinat a Sarajevo un 28 de juny de 1914, poc podien imaginar aquells joves bohemis de París que la seva vida es veuria torbada per una tragèdia imminent. Havien crescut en els anys superbs i optimistes de finals del s.XIX -la Belle Époque- en què el progrés tècnic avançava, la "civilització" feia retrocedir la barbàrie arreu i la cultura posava en contacte intel·lectuals i artistes de tota Europa. Ara, a principis del s.XX, tot aquell univers propi de les democràcies liberals començava a corcar-se entre incerteses i pulsions creixents. Un mes després del magnicidi, la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia provocà una ràpida escalada de les hostilitats.

Els clams incompresos del socialista francès Jean Jaurès a favor de la pau quedaren emmudits en caure assassinat el 31 de juliol: banderes i tambors havien doblegat la solidaritat obrera. El 3 d'agost Alemanya inicia les maniobres d'invasió de França, que reacciona mobilitzant els seus soldats i atura l'avenç alemany al Marne. El que tots creien que seria un conflicte curt -"pel Nadal tots a casa", deien- s'acabà empantanegant en una llarga i funesta guerra de trinxeres que, entre 1914 i 1918, acabà implicant les principals potencies europees. En poc temps, l'entusiasme amb què els joves anaren al front es convertí en desolació i apatia davant de l'horror i l'absurditat de la guerra.

Soldats francesos maniobren darrere d'una rasa
Fotografies, vídeos i cartes del front introdueixen l'exposició Cubisme i guerra
En la foto: soldats francesos realitzen maniobres darrere d'una rasa/wikipedia
La mobilització general de l'agost de 1914 s'havia endut 3.877.000 francesos -d'entre 24 i 38 anys- cap al front, que es trobava a uns 100km de la capital francesa. Així, a París només hi haurien quedat les dones, els nens i els homes malalts, ferits o fora de l'edat per prendre les armes, que durant la guerra acabà comprenent entre els 20 i 50 anys. A la rereguarda, els artistes francesos i estrangers sobrevivien com podien malgrat l'ambient bèl·lic: el vitalisme de les cafeteries deixà pas a la preocupació per les notícies de la guerra, els carrers de la ciutat quedaven a les fosques per evitar que els zepelins la bombardegessin de nit i tota activitat se centrava en enviar subministraments pels soldats. 

Per la seva banda, els alemanys i austríacs s'havien hagut d'exiliar en trobar-se, de cop i volta, en terra enemiga: és el cas del reconegut marxant d'art Daniel-Henry Kahnweiler, a qui el francès Léonce Rosenberg prengué el lloc "còmodament". En aquest context se situa El cristall dins la flama. Cubisme i Guerra, que presenta les obres d'aquells pintors i escultors que mantingueren viu el cubisme durant els anys de la 1a Guerra Mundial.

El cubisme: evolució, trajectòries i estils
A principis del s.XX apareixen les avantguardes, noves corrents que reaccionen a l'estancament artístic proposant una ruptura amb les normes establertes en l'art. Una d'aquestes fou el Cubisme, que plantejava la deconstrucció de l'objecte per a representar-lo conjugant totes les seves dimensions. Els principals impulsors del moviment foren Pablo Picasso i Georges Braque, que començaren a treballar junts a París el 1909. Poc a poc s'anirà constituint un grup d'artistes que assumiran els postulats cubistes i buscaran el seu propi espai dins del moviment, com és el cas de Juan Gris, caracteritzat per unes composicions de colors més vius i acabat més nítid que les dels seus precursors.

Cap al 1912, Picasso i Braque, que fins llavors es trobaven en una fase d'anàlisi radical, suavitzen la seva conceptualització del Cubisme, arribant a un estil sintètic pel que comencen a usar la tècnica del collage, que contraposa retalls de realitat al procés d'abstracció cubista. L'any 1913 el mexicà Diego Rivera s'afegeix al moviment, copsant-ne ràpidament l'essència i compassant-se a una fase ja força madura.

Quadres Cubisme i Guerra
esquerra: La Guitarra (Juan Gris, 1918); dreta: Natura Morta (María Blanchard, 1917)/Colección Telefónica
L'exposició mostra 68 obres -pintures, dibuixos i escultures- dels 10 artistes que hem citat a l'article
Malgrat els afanys i pèrdues que suposà l'esclat de la 1a Guerra Mundial (1914), els cubistes seguiren treballant en l'experimentació artística que havien estat desenvolupant fins llavors. Amb la marxa al front de Braque i Fernand Léger, l'home obsessionat per la màquina, Picasso assumí el lideratge del moviment cubista en els moments de major incertesa. Vora els cubistes, Henri Matisse reprèn la seva creativitat, que havia quedat bloquejada per l'ansietat de no poder anar al front per qüestions d'edat i salut. El cubisme també arriba a l'escultura de la mà de Jacques Lipchitz i les seves figures de regust ciclàdic així com de Henri Laurens, que crea escultures compostes. 

El 1916, considerat el de major mortaldat del conflicte per les batalles de Verdun i del Somme, els cementiris, hospitals i sanatoris mentals no donen abast: tot i la oposició dels cubistes a acabar engolits per l'absurditat de la guerra, l'experiència al front d'alguns d'ells es reflecteix en les seves creacions. Aquell mateix any s'integra al grup la pintora espanyola María Blanchard, que desenvolupa un cubisme colorit i diàfan. Cap al 1917 el cubisme es troba en ple vigor però comencen a fer-se evidents alguns símptomes de la voluntat de superar-lo. L'italià Gino Severini s'aproxima llavors al cubisme des del futurisme, fent de mitjancer entre ambdues corrents.

L'art com a últim reducte
L'11 de novembre de 1918 s'acaba la guerra amb la rendició d'Alemanya; la massacre havia provocat 17 milions de morts, 20 milions de ferits entre els dos bàndols i una gran destrucció. Com explica l'exposició, gràcies a la tenacitat dels cubistes la 1a Guerra Mundial no va esborrar llur creació, però s'hi acabà reflectint: pensem, per exemple, en els dibuixos realitzats en el front per Léger, la profusió de diaris en els collages o en els tons foscos i les representacions de làpides en les natures mortes de Gris i Braque.

Havent professat la seva revolució de colors, formes i volums en el moment més difícil, molts artistes consideraren oportú cloure una etapa i assumiren poc a poc un "retorn a l'ordre" clàssic i realista amb el que reconstruir el món que s'havia perdut i emprendre altres camins artístics. Així i tot, el cubisme havia obert la porta a nous llenguatges i tècniques i adquiriria una notable influència sobre tot l'art posterior.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Categories] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
> Els sards de la Brigata Sassari a la 1a Guerra Mundial (1915-1918) 
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada